M’agrada la pintura. Aquest quadre només el tinc jo. On estava n’havia una infinitud molt diversa però jo vaig fer-me propietari d’aquest. «Gel gelat» el vaig nombrar quan convertia el fitxer de raw a jpg. No se si és un nom provisional o definitiu. Li vaig posar perquè vaig veure el gel i quan el vaig tocar estava gelat. Hi ha gent que gasta fortunes emmagatzemant quadres d’autors humans celebres. Aquest quadre no és de cap autor humà. Si fos d’un autor humà o inhumà diria que es diu Torrent perquè és un trosset gelat del Torrent de La Golarda. Tinc un Torrent inèdit. Me’l vaig endur de franc aquest passat diumenge.
0
Fulla de roure
Posted: gener 15, 2017 in Caminar pel riu, MicroreflexionsEtiquetes: Aigua, Gel, Riu Calders 0
Una fulla de roure atrapada en el gel a la riera de la Golarda. Les gotes d’aire resulten sorprenents. Quan va arribar el fred? Quan l’aigua es va glaçar una munió de gotes d’aire intentaven surar i sortir del líquid? Em resulta estrany. La meva concepció del temps i de la matèria fa que aquesta imatge s’escapi de la meva comprensió. El fred és tant ràpid? L’aire tan lent? L’aigua tan densa?
Monuments
Posted: gener 15, 2017 in Caminar pel riu, MicroreflexionsEtiquetes: Art, Monuments, Riu Calders 0
Les darreres crescudes de tardor a les rieres devien construir monuments com aquest, escultures elaborades espontàniament amb fulles, que només gent que ha perdut el senderi aprecia i contempla obviant Guggenheims, Louvres i altres museus humans de prestigi. Es tracta d’una pràctica antisistema que podria posar en perill el valor del patrimoni humà. Jo n’he fet una foto només per informar-vos d’aquests fets, però mai amb la intencionalitat que us convertiu en seguidors d’aquest art aleatori i gratuït. Em recorda a aquella gent que critica Notre-Dame perquè diu que ja existeix un cel i no en calia cap rèplica.
Luftmeer
Posted: Desembre 31, 2016 in Caminars diversosEtiquetes: Hivern, Pujades, Sant Sadurní de Gallifa
Encara tinc fiblades del Matagalls, però són les que em vaig fer de baixada; en un atac de joventut em va donar per baixar corrents. Els «runners» es van apoderar del meu cos. A aquestes edats córrer muntanya avall només es justifica si et persegueix la policia judicial per encàrrec del TC o alguna cosa així. Amb els genolls poca broma! I malgrat tot avui he decidit que era un bon dia per pujar a Sant Sadurní de Gallifa, i realment ho era! La meteorologia deixava la «luftmeer» radiant i visible i jo m’imaginava a mi mateix com un bussejador a pulmó lliure descendint a les profunditats del que Humboldt anomenava «oceà aeri» o «mar aeri», usant el mot en alemany que he deixat caure fa no res.
T’escric, oceà de les paraules.
T’escric, blanc enlluernat.
T’escric, xarxa ennuvolada.
T’escric…
Mai sabré qui ets.
Mai faré per veure’t
i les meves petites mentides
perviuran en l’espai i el temps.
Fins que s’apagui la llum
i els bytes es desfacin
com cristalls de neu
rosegats per un Sol sense estacions.
Avui tota despullada
em defenso de l’amor;
Les meves fulles mortes
reguen el sotabosc.
Llenço la meva pell
per aïllar-me del frec,
de la crua etzibada
d’un altre qualsevol.
Boixos, brucs i marfulls
tapen la cremor del fred,
un lloreret m’acotxa
i el riu canta tardors.
Demà arriba l’hivern
i ja no sé cap a on anar,
no demanaré cap plànol
per orientar-me enlloc.
He descobert que l’amor
també és fet de no-res
i entre àtoms de petons
hi ha un immens espai buit
que no cal emplenar.
Talment l’amor real
consisteix a servar
aquests espais en blanc;
paraules que no es diuen,
cartes que no s’escriuen.
Avui finalment després d’un llarg trajecte soc ja al
DESERT.
L’amor es va ofegar en les fumeres de les meves
EMOCIONS.
Sentiments superficials i arestes volàtils colpejades pel
VENT.
Desert,
emocions,
vent.
Mentre compto grans de sorra m’entenc i puc saber
QUI SOC.
La llum dels astres m’acarona la solitud i em sé
BUIDA
Tampoc m’angoixo perquè demà el Sol em trobarà
SOLA
Qui sóc,
buida
i sola?
Tants anys d’amor en fals, però ja he tornat a aquells mons
ESTRANYS.
Contemplo els paisatges atapeïts de desitjos cecs i
FOLLS.
Que ja no van amb mi, perquè pertanyo al planeta del
No-AMOR.
Estranya,
folla
del no-Amor.
No estimo, ni odio, ni bordo,
només recompto els grans de sorra
amb la intenció de ser-ne un més.
Jo, nau
transportadora
de tota vida
a qualsevol
exoplaneta.
Espècimen
humà mòbil.
La muntanya
gegantina
de bacteris.
Jo, nau
irrellevant
al més enllà.
Soc perifèria,
l’eina i l’esclava.
Ésser minso
necessito
la supèrbia
i acomplir
el mandat.
Jo, nau
utilitzada
per a la vida,
escampo enllà
neguentropia.
La inconsciència
m’ennuvola
mentre faig
el que està
programat.
Estimar l’amor.
Heus ací
el vertader somni
d’Albert Einstein.
–Com veuríem l’amor
estimant-lo?—
Si això succeís,
sobrevindria
la transformació
dels nostres cors
en partícules
de petons.
Incivilitzada 