Encara tinc fiblades del Matagalls, però són les que em vaig fer de baixada; en un atac de joventut em va donar per baixar corrents. Els «runners» es van apoderar del meu cos. A aquestes edats córrer muntanya avall només es justifica si et persegueix la policia judicial per encàrrec del TC o alguna cosa així. Amb els genolls poca broma! I malgrat tot avui he decidit que era un bon dia per pujar a Sant Sadurní de Gallifa, i realment ho era! La meteorologia deixava la «luftmeer» radiant i visible i jo m’imaginava a mi mateix com un bussejador a pulmó lliure descendint a les profunditats del que Humboldt anomenava «oceà aeri» o «mar aeri», usant el mot en alemany que he deixat caure fa no res.
Luftmeer
Posted: Desembre 31, 2016 in Caminars diversosEtiquetes: Hivern, Pujades, Sant Sadurní de Gallifa
0
T’escric, oceà de les paraules.
T’escric, blanc enlluernat.
T’escric, xarxa ennuvolada.
T’escric…
Mai sabré qui ets.
Mai faré per veure’t
i les meves petites mentides
perviuran en l’espai i el temps.
Fins que s’apagui la llum
i els bytes es desfacin
com cristalls de neu
rosegats per un Sol sense estacions.
Avui tota despullada
em defenso de l’amor;
Les meves fulles mortes
reguen el sotabosc.
Llenço la meva pell
per aïllar-me del frec,
de la crua etzibada
d’un altre qualsevol.
Boixos, brucs i marfulls
tapen la cremor del fred,
un lloreret m’acotxa
i el riu canta tardors.
Demà arriba l’hivern
i ja no sé cap a on anar,
no demanaré cap plànol
per orientar-me enlloc.
He descobert que l’amor
també és fet de no-res
i entre àtoms de petons
hi ha un immens espai buit
que no cal emplenar.
Talment l’amor real
consisteix a servar
aquests espais en blanc;
paraules que no es diuen,
cartes que no s’escriuen.
Avui finalment després d’un llarg trajecte soc ja al
DESERT.
L’amor es va ofegar en les fumeres de les meves
EMOCIONS.
Sentiments superficials i arestes volàtils colpejades pel
VENT.
Desert,
emocions,
vent.
Mentre compto grans de sorra m’entenc i puc saber
QUI SOC.
La llum dels astres m’acarona la solitud i em sé
BUIDA
Tampoc m’angoixo perquè demà el Sol em trobarà
SOLA
Qui sóc,
buida
i sola?
Tants anys d’amor en fals, però ja he tornat a aquells mons
ESTRANYS.
Contemplo els paisatges atapeïts de desitjos cecs i
FOLLS.
Que ja no van amb mi, perquè pertanyo al planeta del
No-AMOR.
Estranya,
folla
del no-Amor.
No estimo, ni odio, ni bordo,
només recompto els grans de sorra
amb la intenció de ser-ne un més.
Jo, nau
transportadora
de tota vida
a qualsevol
exoplaneta.
Espècimen
humà mòbil.
La muntanya
gegantina
de bacteris.
Jo, nau
irrellevant
al més enllà.
Soc perifèria,
l’eina i l’esclava.
Ésser minso
necessito
la supèrbia
i acomplir
el mandat.
Jo, nau
utilitzada
per a la vida,
escampo enllà
neguentropia.
La inconsciència
m’ennuvola
mentre faig
el que està
programat.
Estimar l’amor.
Heus ací
el vertader somni
d’Albert Einstein.
–Com veuríem l’amor
estimant-lo?—
Si això succeís,
sobrevindria
la transformació
dels nostres cors
en partícules
de petons.
El temps tot ho plou,
tot ho sol,
tot ho col.
I amb una canya
pots pescar
impossibilitats.
Les llàgrimes
dissimulen
la pluja.
Les penes
s’assequen
al sol.
Un brou
fa sucoses
les cols.
Pel que fa a l’amor
encara no sabem
si és substància
o fenomen ondulatori.
Us vull demanar perdó
per parlar massa del món,
i sobretot del fet inútil,
d’allò que no serveix de res.
Per a cap cosa tangible,
per a cap emprenedoria,
per a cap aventura comercial,
ni cap projecte de progrés.
Per a mi tot allò inútil
ocupa un buit preciós
que sovint és el pont
més ferm cap a la divinitat.
Tan sols allò inservible
m’agermana i equipara.
Jo tampoc serveixo per a res
i no goso exigir utilitarismes.
Les nostres inutilitats
són mediacions compartides
que ens indiquen els nodes
d’on ens nodrim d’univers.
Soc beneita, però diguem
per què no em vas fer
insensible i dura
com qualsevol roc
cairut i groller.
Llavors com a molt
amb l’aigua i el temps
amb el vent, la sorra
dels avantpassats
fina i abrasiva
m’hauria endolcit,
perdut les arestes,
convertit en còdol,
permetent el buit
en el frec amb d’altres
construint racons
entre les altres pedres
suaus i rodones,
on hi gaudiríem
joioses el teu amor diví.
Incivilitzada 