Com deia l’altre dia els antics tallers mecànics del carrer Viriat em porten records una mica entremig del que podria ser divertit i del que podria ser una mica salvatge. Hi havia una colla de nanos que havíem fet del solar que hi havia al costat de la nova escola «Jaume I» el nostre racó secret on passàvem estones de molta entremaliadura. Jo vaig viure el moment en el qual es va construir l’Escola Jaume I i fins llavors havíem anat al «Fray Ramon Pané», al costat del que era la Normal on s’estudiava magisteri. El Pané estava a Melcior de Palau amb Guitard, darrere de l’Institut Emperador Carlos hi havia escola de nens a dalt i de nenes a baix, com més a prop de Viriat. I la nova «Jaume I» la van fer a Guitard/Melcior de Palau però més cap a Comtes de Bell·lloc. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Darrerament, m’han vingut molts records de quan campava pel barri a l’edat d’entre els 9 i els 16 anys (1970-77) i m’ha vingut de gust escriure alguns d’aquests moments de la meva infància a Sants, però avui a més a més m’ha passat una cosa molt curiosa. Venia de viatge de Saragossa i quan he sortit de l’estació he anat a esmorzar en un bar que hi ha molt tocant a la Llibreria Navarro. No sé si algú recorda que aquesta llibreria era en la qual compràvem els llibres els alumnes del Fray Ramon Pané, Jaume I i Emperador Carlos. Potser encara encara fa aquest servei, però no ho sé del cert. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Aquest dissabte d’agost les cales de la Costa Brava estan farcides de iots i barques recreatives de tota mena. La gent ja no sabem com gaudir les vacances i arribem a extrems ridículs. Les cales del Crit i del Vedell, en especial, són notícia pel gamberrisme d’alguns dels propietaris d’aquests trastos nàutics, que sabotegen les boies de protecció. La solució al problema no és senzilla perquè no és més que una conseqüència més d’aquesta horripilant civilització en la qual vivim. Aquesta força que fomenta la idiotesa, el dispendi i la destrucció. Vomita unes enormes ganes de fugir, però no reserva cap lloc per aquest fugir.
El capitalisme no és una ideologia, com alguns proclamen. És una malaltia de l’ànima. Ha anat devorant el món i ja no queden racons especials, i els racons que són especials ho són tant perquè la seva regulació produeix angoixa, i els que no ho són tant estan atapeïts de gent que vol viure el seu lloc especial encara que estigui massificat i que consumir-lo impliqui fer malbé coses irreparables. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Llocs màgics – La màgia dels llocs
Posted: Agost 5, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, Decolonialitat, Màgia
Perquè un lloc sigui màgic em calen poques coses. Poques però molt valuoses, per exemple aigua. Per a mi l’aigua és quasi imprescindible, i dic quasi per no excedir-me en una falsa seguretat en mi mateixa. La màgia, per deixar-se veure, m’exigeix inseguretat.
A poder ser ha d’haver-hi éssers vius que no siguin humans i que siguin lliures. Es tracta d’una màgia llurs ingredients no poden ser manipulats. Els puc buscar, però quan els trobo han de conformar l’elixir per ells mateixos. De fet, la màgia els hi ve de la força suprema, i només ella pot subministrar l’energia precisa a cadascun dels ingredients.
Necessito els ingredients, però també és imprescindible la meva predisposició. Parlo sempre d’una màgia que em travessa el cos de manera que en soc conscient. Si no hi ha consciència pot haver-hi màgia, però no hi soc present. Estaré allà sense ser-hi. Una situació molt habitual en els humans; no ser capaços d’estar.
Llocs màgics – La Roca del Plaer
Posted: Agost 3, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, Antiespecisme, Riu
Avui, després de dies d’inactivitat deguts a una baixada d’estat de salut torno al riu. Estic de sort perquè aquest mes de juliol ha plogut força. De fet, avui, quan escric això és 28, i el més s’acaba. Normalment, a finals de juliol el riu Calders està en estat agònic i aquest any és excepcional. L’aigua baixa amb empenta. La llera, per mal de les algues i molses, ha quedat neta i el fons de pedra es veu amb les seves tonalitats carabasses, verdes i marrons. És còmode caminar per dins l’aigua amb les botes posades perquè les avingudes de les darreres pluges torrencials ja han deixat de remoure sediments.
Ja no hi ha concerts d’ocells. Els rossinyols han marxat i de vegades s’escolta el piular agut dels petits caragolets. Hi ha peixos que ja han crescut una mica, però els que vaig veure fa deu dies deuen estar a Martorell, com a mínim. Aquests canvis fan que el riu sigui més màgic tot i que també em produeixen pena pels éssers que els pateixen. Desitjaria que tothom fos feliç, que el món fos una bassa d’oli i les criatures creixessin a l’estil del ramat de cabres del pastor del “Evangeli segons Jesucrist” de Saramago. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
El català ha d’enamorar als immigrants
Posted: Juliol 16, 2025 in OpinionsEtiquetes: Català, Colonialisme, Immigració, Llengua
De vegades llegint a determinats polítics o persones que d’alguna manera estan posicionades en un marc ideològic concret, costa entendre si el que exposen respon a ignorància, a malícia o senzillament al biaix que la mateixa ideologia els imposa. Em refereixo sobretot a les ideologies partidistes que Simone Weil criticava amb duresa, dient amb molta raó, que els partits eren una maquinària perfecta per aconseguir que ni una sola ment pogués atendre a l’esforç de percebre en els assumptes públics el que és bo, el que és just, el que és veritable. És cert que ella es concentrava en el concepte partit, però jo ho faig extensible, i estic segur que ella ho aprovaria, a ideologies polítiques que s’erigeixen en mitjans per a aconseguir suposades finalitats alliberadores. Mitjans, tàctiques, estratègies, processos. Podem dir-lis de diferents maneres, però sempre hauríem de tenir clar que per damunt ha d’estar l’ètica. La finalitat ha de condicionar els mitjans.
És aquest el cas de l’article que Albert Botran publica a El Crític el 14 de juliol d’enguany amb el títol “Exigir el català no és racista (però encara hi ha feina per fer)”. D’entrada cau en l’error de no concebre la diferència de prioritats entre allò pre-polític i allò polític, entre finalitats i mitjans. Francisco Fernandez Buey exposa el concepte de pre-política de forma molt acurada en els seus escrits sobre el pensament de José María Valverde i Simone Weil, com allò que apunta a l’equitat i la igualtat radicals, com allò que hauría de ser finalitat; la justícia social. L’independentisme és un mitjà, és un artefacte polític, que no interpel·la a la nostra ètica ni als drets fonamentals de les persones. Es pot ser independentista i feixista. No es pot ser antiracista i feixista. La independència no és una finalitat i això l’esquerra ho hauria de tenir clar. Quan esquerra i dreta coincideixen en la independència no estan coincidint en res; perquè per a la dreta és la finalitat d’apropiar-se d’un botí, i per a l’esquerra només hauria de ser un mitjà. Mentre que per a la dreta és treure’s el doctorat per a l’esquerra es repetir curs. Abraçar a Artur Mas va ser un indicador d’aquesta ridícula confusió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Aquest llibre és una preciositat. Apunta directament a sensibilitats que són extremadament rellevants però menyspreades per la nostra societat colonial occidental; la relació espiritual amb la terra i els seus éssers, l’amor pels ocells, gats, ratolins, arbres, glaceres, la comunicació amb aquests éssers… Els llenguatges més enllà del llenguatge. La utilitat de les paraules.
L’he llegit a cavall entre la meravella per tanta bellesa descrita en la capacitat poètica de l’autora, i la tristor d’una realitat colpidora; tant en moments particulars en els quals comparteix la seva vivència personal com en el moment global que ens toca viure. El món de la Mariana Matija és el meu món, o el meu el seu. El seu antiespecisme es compon d’amor i budells; viure i patir la vida i la mort en altres cossos. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Llocs màgics – Els dos fils
Posted: Juliol 5, 2025 in Llocs màgicsEtiquetes: Aigua, Antiespecisme, Decolonialitat, Món, Realitat, Riu
Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.
He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Bonisme i malisme.
Posted: Juny 24, 2025 in Llibres, OpinionsEtiquetes: Antiracisme, Europa, Mauro Entrialgo, Món Actual
Fa anys que el “bonisme” és a la diana dels defensors del neoliberalisme, del capitalisme més cru i despietat, de la segregació, de la destrucció de la natura, dels genocidis, de l’abandó dels nàufrags a alta mar i altres atrocitats. Hauríem d’interpretar que aquesta és un senyal del camí a seguir; bonisme. Mauro Entrialgo, en el seu excel·lent llibre “Malismo” defineix aquesta conducta com “el mecanisme propagandístic que consisteix en l’acció pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial”.
Fins fa poc el poder colonial i capitalista tenia la necessitat d’utilitzar la propaganda de manera que respectava un cert discurs ètic. Encara que mentís i ho fes de forma hipòcrita s’esforçava a fer-nos creure que darrere de la seva narrativa hi havia una moral de fons. Des de fa un temps l’aposta és dir-nos a la cara que són uns malparits i que la conducta malparida és l’única guanyadora. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Middlesex – Jeffrey Eugenides
Posted: Juny 23, 2025 in LlibresEtiquetes: Intersexe, Jeffrey Eugenides, LGTBQ+
És una novel·la molt elaborada. Un treball enciclopèdic amb una trama molt ben estructurada. Em resulta admirable i m’impressiona veure la capacitat que tenen determinades persones de creació en l’àmbit literari i narratiu. La versemblança de la narrativa, des del meu punt de vista, s’aguditza quan hi trobes detalls que tu mateixa has viscut. No em refereixo a detalls relacionats amb la intersexualitat del protagonista sinó detalls molt meticulosos de diversa factura. Això no vol dir que no hi hagi moments que la narrativa quedi una mica forçada i algun episodi entri massa en calçador.
Del llibre hi ha dues coses que m’incomoden; La primera és que m’angoixa el fet que un home cis hetero vulgui reflectir les emocions d’una persona intersexe amb tant de detall. En alguns moments l’autor sembla un àlien burxant dins d’un cos estrany. Hi ha posicionaments ficcionats que són una mica absoluts. La segona és que el fet que la intersexualitat de Cal es fonamenti en un incest ho considero una mala elecció, perquè dona una capa de culpabilitat a un fenomen que no és més que variabilitat biològica que pot raure en factors genètics, però també de desenvolupament o hormonals. Valoro la literatura, però també valoro l’aproximació a la veritat, encara que aquesta sigui subjectiva. El virtuosisme per a mi no ho és tot, ni de bon tros. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Incivilitzada 