De vegades llegint a determinats polítics o persones que d’alguna manera estan posicionades en un marc ideològic concret, costa entendre si el que exposen respon a ignorància, a malícia o senzillament al biaix que la mateixa ideologia els imposa. Em refereixo sobretot a les ideologies partidistes que Simone Weil criticava amb duresa, dient amb molta raó, que els partits eren una maquinària perfecta per aconseguir que ni una sola ment pogués atendre a l’esforç de percebre en els assumptes públics el que és bo, el que és just, el que és veritable. És cert que ella es concentrava en el concepte partit, però jo ho faig extensible, i estic segur que ella ho aprovaria, a ideologies polítiques que s’erigeixen en mitjans per a aconseguir suposades finalitats alliberadores. Mitjans, tàctiques, estratègies, processos. Podem dir-lis de diferents maneres, però sempre hauríem de tenir clar que per damunt ha d’estar l’ètica. La finalitat ha de condicionar els mitjans.

És aquest el cas de l’article que Albert Botran publica a El Crític el 14 de juliol d’enguany amb el títol “Exigir el català no és racista (però encara hi ha feina per fer)”. D’entrada cau en l’error de no concebre la diferència de prioritats entre allò pre-polític i allò polític, entre finalitats i mitjans. Francisco Fernandez Buey exposa el concepte de pre-política de forma molt acurada en els seus escrits sobre el pensament de José María Valverde i Simone Weil, com allò que apunta a l’equitat i la igualtat radicals, com allò que hauría de ser finalitat; la justícia social. L’independentisme és un mitjà, és un artefacte polític, que no interpel·la a la nostra ètica ni als drets fonamentals de les persones. Es pot ser independentista i feixista. No es pot ser antiracista i feixista. La independència no és una finalitat i això l’esquerra ho hauria de tenir clar. Quan esquerra i dreta coincideixen en la independència no estan coincidint en res; perquè per a la dreta és la finalitat d’apropiar-se d’un botí, i per a l’esquerra només hauria de ser un mitjà. Mentre que per a la dreta és treure’s el doctorat per a l’esquerra es repetir curs. Abraçar a Artur Mas va ser un indicador d’aquesta ridícula confusió. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Niñapajaroglaciar – Mariana Matija

Posted: Juliol 5, 2025 in Llibres
Etiquetes:

Aquest llibre és una preciositat. Apunta directament a sensibilitats que són extremadament rellevants però menyspreades per la nostra societat colonial occidental; la relació espiritual amb la terra i els seus éssers, l’amor pels ocells, gats, ratolins, arbres, glaceres, la comunicació amb aquests éssers… Els llenguatges més enllà del llenguatge. La utilitat de les paraules.

L’he llegit a cavall entre la meravella per tanta bellesa descrita en la capacitat poètica de l’autora, i la tristor d’una realitat colpidora; tant en moments particulars en els quals comparteix la seva vivència personal com en el moment global que ens toca viure. El món de la Mariana Matija és el meu món, o el meu el seu. El seu antiespecisme es compon d’amor i budells; viure i patir la vida i la mort en altres cossos. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

 

Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.

He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Fa anys que el “bonisme” és a la diana dels defensors del neoliberalisme, del capitalisme més cru i despietat, de la segregació, de la destrucció de la natura, dels genocidis, de l’abandó dels nàufrags a alta mar i altres atrocitats. Hauríem d’interpretar que aquesta és un senyal del camí a seguir; bonisme. Mauro Entrialgo, en el seu excel·lent llibre “Malismo” defineix aquesta conducta com “el mecanisme propagandístic que consisteix en l’acció pública d’accions o desitjos tradicionalment reprovables amb la finalitat d’aconseguir un benefici social, electoral o comercial”.

Fins fa poc el poder colonial i capitalista tenia la necessitat d’utilitzar la propaganda de manera que respectava un cert discurs ètic. Encara que mentís i ho fes de forma hipòcrita s’esforçava a fer-nos creure que darrere de la seva narrativa hi havia una moral de fons. Des de fa un temps l’aposta és dir-nos a la cara que són uns malparits i que la conducta malparida és l’única guanyadora. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

És una novel·la molt elaborada. Un treball enciclopèdic amb una trama molt ben estructurada. Em resulta admirable i m’impressiona veure la capacitat que tenen determinades persones de creació en l’àmbit literari i narratiu. La versemblança de la narrativa, des del meu punt de vista, s’aguditza quan hi trobes detalls que tu mateixa has viscut. No em refereixo a detalls relacionats amb la intersexualitat del protagonista sinó detalls molt meticulosos de diversa factura. Això no vol dir que no hi hagi moments que la narrativa quedi una mica forçada i algun episodi entri massa en calçador.

Del llibre hi ha dues coses que m’incomoden; La primera és que m’angoixa el fet que un home cis hetero vulgui reflectir les emocions d’una persona intersexe amb tant de detall. En alguns moments l’autor sembla un àlien burxant dins d’un cos estrany. Hi ha posicionaments ficcionats que són una mica absoluts. La segona és que el fet que la intersexualitat de Cal es fonamenti en un incest ho considero una mala elecció, perquè dona una capa de culpabilitat a un fenomen que no és més que variabilitat biològica que pot raure en factors genètics, però també de desenvolupament o hormonals. Valoro la literatura, però també valoro l’aproximació a la veritat, encara que aquesta sigui subjectiva. El virtuosisme per a mi no ho és tot, ni de bon tros. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Fulla d’àlber sota l’aigua del riu

S’acaba la primavera i arriba la calor. Ara ja fa uns dies que no plou, i tot i que el riu baixa amb empenta ja es noten les primeres reculades en forma de molses seques als vorals. Aquest cop vaig de visita al Racó dels Àlbers. Els llocs que batejo i santifico no tenen cap rellevància paisatgística per a la meva espècie i això em sembla encara més màgic. No hi sol haver cap construcció humana ni antiga ni nova, cap fenomen “natural” excepcional, res digne de ser senyalitzat als mapes, de fet al riu Calders hi ha pocs llocs “turístics”, i uso aquest concepte en un terme local.

La Font de Bellveí podria ser-ho, però les autoritats competents s’han encarregat de desgraciar el lloc. El cartell amb el poema de Josep Fàbrega ha estat arrencat i no l’han restituït, i una colla d’operaris han barrat l’accés a la font amb cinta d’obres de plàstic de color blanc-i-vermell, i malla metàl·lica, a l’estil més barroer i repulsiu possible. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Verneda i Roca del Visó des de dalt del contrafort del salt del Molí del Castell.

La gravetat crida l’aigua i li fa dibuixar relleus, l’empeny a buscar el lloc més directe per arribar al mar, o fins i tot li dona forces per què si no troba el camí l’esculpeixi. A on soc, entre 5 i 10 milions d’anys enrere, el riu feia un meandre espectacular que tendia a tancar-se cada cop més i envoltava el turó on ara hi ha les runes del castell de Calders. Un milió d’anyets enrere, el turó estava quasi envoltat d’aigua. El riu, en arribar a les immediacions del gual dels Dos Cabirols topava amb la resistència d’un contrafort rocós, però quan encara quedaven 300 mil anys perquè aparegués la meva estirp, va haver-hi un catacrac i el riu va obrir-se camí per on ara hi ha el salt d’aigua, i llavors el meandre es va fossilitzar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Les dimensions de l’atac global contra la biodiversitat que el sistema-món colonial i capitalista du a terme queden molt ben explicades en aquesta obra. Fins i tot, en captar l’abast, provoquen una certa sensació de desesperació. És difícil de digerir la maldat i l’estupidesa que radiquen en les persones que dirigeixen corporacions com Bayer, BP o tantes altres. Vandana Shiva deixa molt clar la raó per la qual és imprescindible un sentiment d’unicitat amb el món, amb la terra, amb les seves criatures. També exposa amb brillantor perquè la biodiversitat i la diversitat en tots els sentits son una garantia de supervivència i benestar. Des del meu punt de vista crec que només caldria fer un pas més i relacionar aquesta cosmovisió, emparada en el tàndem unicitat-diversitat, amb l’espiritualitat per tal de completar-la, però potser l’autora es reserva aquesta part, pensant en un públic occidentalitzat, que és incapaç de respectar les epistemologies que conserven des de la seva generositat i humilitat un espai per a l’amor pel tot inabastable. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Sense nom

Posted: Juny 7, 2025 in Opinions
Etiquetes: , ,

Soc un ésser molt antic, més antic que la modernitat. No recordo el meu nom genèric, però tampoc m’importa. Hi ha qui diu que el que no té nom no existeix i a mi no m’importa no existir, tenint en compte que la concepció de l’existència és molt restringida. L’existència no està supeditada a la paraula, com el soroll i les ones d’una pedra que cau en un riu no estan supeditats a l’existència humana. La paraula és l’artefacte que ens disposa el món per entendre una minúscula part del que passa, del que ha passat, del que passarà, però sempre hi haurà una infinitat de coses sense nom. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Davant la incivilització occidental que ens toca viure sovint les persones blanques decents, que reconeixem el pes del racisme estructural a les nostres societats i la xacra que suposa el capitalisme, ens trobem desesperades sense saber on buscar referents o solucions. Sorprenentment, aquestes solucions les tenim molt més a prop del que ens pensem. En aquest llibre Pastora Filigrana ens mostra com el poble gitano ha patit i pateix des de fa segles una opressió furibunda per no seguir els patrons capitalistes i colonials al peu de la lletra. L’autora ens parla del mutualisme, eco-feminisme, autogestió dels conflictes, de la resistència contra el xantatge renda-treball i d’altres eines de cooperació i de resistència de la cultura gitana que hem ignorat i/o criminalitzat al llarg de la història des de la supèrbia del nostre supremacisme conscient o inconscient. Llegeix la resta d’aquesta entrada »