Fa anys, el primer cop que vaig creuar la riera, vaig tenir el temps just per veure l’entrada de Marfà i girar cua per tornar a casa a temps. Em va espantar una mica el rètol de ‘gos perillós’ que hi havia al camí, però per sort aquest estava tancat a la casa. Després vaig tornar unes quantes vegades i fins i tot em vaig atrevir a tafanejar amb una mica més de tranquil·litat pels voltants. El paratge s’ho mereix.
Des del meandre de La Datzira la pista encara fa un revolt gran abans de passar per davant de Sant Pere de Marfà. En els meus temps més trapelles havia recorregut la riera per baix sense manies. Em mullava els peus allà on calgués. No em treia les botes i de vegades, quan la fondària era una mica substancial, feia via amb la motxilla al cap on duia la càmera de fotos. La part que s’apropa al Molí de Marfà era especialment esquerpa i atractiva. Llavors apareixia al gual que hi ha a prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca.
Em ve al record “L’ Ànima de la Vall” de Cerarols i el pastor de la Datzira. Pensar que llavors, a finals de segle XIX, anar de Sant Amanç a la Datzira era un trajecte de no res impressiona. És cert que si ets acostumada a caminar les distàncies s’escurcen, però jo que havia treballat de pastora al Pirineu d’Aragó i caminava 6 hores al dia de mitjana i era jove, de vegades desitjava bojament tenir alguna solució per resoldre els meus moviments amb menys esforç. Quan havia d’avisar als amos d’algun problema relacionat amb les 400 vaques que governava em resultava empipador fer el camí fins al primer telèfon que hi havia. Els 16 km d’anada i tornada que havia de fer des d’Escuaín a Puértolas després del que ja duia al damunt de la jornada, els feia pacientment amb les gosses d’atura, que pobretes volien anar amb mi a la fi del món, però em resultava un esforç poc agradable.
Passo de llarg El Xei. El paisatge cada cop m’imposa més. El bosc és dens i en alguns moments avall veig el riu, i els trossos que veig em semblen molt bonics. Fa esplanades on es veu un esquitx de xaragalls. El riu s’ajeu i s’esplaia. Lluny veig una teulada i em sembla La Datzira. No goso baixar al riu. M’agradaria, però no tinc piles i vull arribar al meandre de La Datzira i tornar. Em queda estona. En altres temps hauria gaudit més sense preocupacions, però ara tinc les forces justes.
Faig via amunt per la riera de La Golarda per una pista que fa el GR-3 al tram de Sant Joan de les Abadesses a Manresa. En concret fa un tros de l’etapa que Monistrol de Calders – Moià. Sencera té uns 15 km, però el bocí que m’interessa a mi i que faré pel GR-3 serà més curt.
No estic al Pol Nord i quan fa fred, si vull veure les seves obres incontestables del món sota zero, he de moure’m una mica i buscar. Allà on els rius s’eixamplen i baixen a poc a poc, i a les raconades on el fred s’espesseeix, trobo els millors punts on contemplar els seus fets. Avui, però, ha anat de poc que no em quedés amb les ganes. El Calders, amb les poques pluges que hi ha hagut aquest any, ja baixa prou migrat, però si a més a més li restem les aigües que depreda la resclosa de Sant Andreu, llavors queda en gairebé no res. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Felicitats sense botiga
Posted: gener 28, 2023 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Gel, Riu Calders 0
Soc una fredolica, però m’encanta el gel. Aquests dies que està fent fred no puc evitar anar a veure el riu i gaudir de la varietat de formes glaçades que es presenten. Hi ha tolls amb glaç blanc granulós, caramells que pengen de plantes o dels cantells de les pedres, plaques translúcides per sota de les quals el riu continua baixant, vitrines farcides de créixens gelats que semblen dedicatòries a un difunt. Més enllà del fred frueixo de les formes, que són molt variades i algunes d’elles precioses. Fa uns anys deia que aquests moments per a mi són com anar a veure aparadors. No compro res, però xalo amb l’art exquisit de les aparadoristes imaginàries o reals, però mai humanes. Seran les dones d’aigua del Moianès les que dissenyen els aparadors?
S’acaba la primera part en un lloc amb components semblants a l’aiguabarreig de Navarcles; ponts, polígons i conjunció de rius o torrents. No entro al poble perquè l’aiguabarreig de la Golarda i el torrent de Sant Joan està situat abans. Després del viratge cap al sud que el riu fa pels volts del Castell de Calders, aquí reprenc el sentit oest-est novament per remuntar la riera de la Golarda.
Segueixo riu amunt. Aquesta part, malgrat que és esgarrada pel soroll de motors de tota la ferralla que circula per la vall, la de les màquines i la dels cervells que la maneguen, és molt bonica. La llera del riu fa un gran conjunt de plaques de roca calcària que fan lliscar l’aigua per damunt entre un bosc de ribera força poblat.
Des de la llera del riu a l’altura de la Vinya del Rector, del raconet on hi ha els gatells i salzes morts, continuo amunt allunyant-me del gorg dels ànecs de coll verd i arribo a un altre gual. Aquí la pista que ve del Meandre del Castell travessa el riu fa una giragonsa i s’enfila per la Serra de les Abrines. En aquest punt a l’estiu sovint hi veig un bernat pescaire. Abans de veure’l ell ja m’ha detectat i normalment ja és arrencant el vol. És un terreny on el riu s’eixampla i quan hi ha una mica d’aigua alguns crancs s’hi queden a viure a l’empara de les petites badines que hi ha.
Incivilitzada 