Avui estant al camp m’he endut un ensurt (sustu) perquè resulta que feia com mig minut que no sentia cap soroll sorollós, només la remor de l’aigua del riu baixant tranquil·la, o la de la brisa fregant els àlbers. M’he dit oh Déu meu! Estaré morta? Si us plau que passi una moto de trial, un quad, o que un caçador foti quatre trets, o que algú talli llenya amb una motoserra, o que algun motero passi per dalt la carretera amb la seva superbike fotent xivarri… si no no soc persona humana. I sí, per fi han passat una colla amb les seves motos grosses trucades per la comarcal i han trencat la monotonia d’aquest silenci anticapitalista tan perillós.
Mig minut sense soroll
Posted: gener 22, 2023 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Riu Calders 0, Soroll
0
El meandre fòssil del riu Calders acull al seu bell mig les runes del Castell del mateix nom. També hi té a prop unes balmes, com per exemple la del Caragolaire. Hi ha La Poua, un pou de glaç proper al Molí i alguna font que no m’he entretingut a visitar.
Els castells normalment estan posats en punts enlairats, i aquest ho està, amb la particularitat, però que el turó en el qual va ser construït és enfonsat dins de l’antic meandre. Això no impedí, en el seu moment, que la posició no fos estratègica i gaudís d’una bona defensa.
Remunto el contrafort de la cascada i arribo al replà del riu que tant sovintejo, i hi ha tensoactius dispersos per l’aigua. Em fascina veure que encara hi ha episodis de contaminació en aquest riu. Amb els calés que va disposar la UE per fer depuradores encara hi corre la merda. Quan vivia a Moià vaig observar directament com moltes fàbriques quan plovia obrien les aixetes i deixaven anar merda extra amb la confiança de què l’increment del cabal amagaria el delicte. Crec que des de llavors ha millorat una mica el tema, però encara hi ha usa el riu com a claveguera privada.
En veure la roca del visó m’han entrat ganes de dedicar-li un espai a aquest ésser tan criminalitzat. Es diu que cal exterminar-lo allà on sigui, entre altres coses, perquè transmet una malaltia aleutiana a altres mustèlids.
Les granges de pelleters van ser la causa de l’alliberament de milers de visions que es van expandir per diferents indrets de l’estat. Versions especistes inculpen a activistes animalistes, però la 1a gran fuga la va provocar una empresa pelletera el 1990 a Terol en fer fallida. Abans dels seixanta ja va haver-hi fugues a petites explotacions de Segòvia.
Per arribar al meu jardí particular passo a prop del gual que hi ha al Rial del Mestre Jan que la pista creua per enfilar cap a Bellveí. L’han pavimentat una mica i ha perdut la gràcia que tenia fa uns anys. Quan venia en bicicleta per aquí alguna vegada tot creuant el gual m’havia fotut de morros dins del riu. El pas tenia unes roques arrodonides amb solcs que exigia estar al nivell dels Big Three del ciclocròs. Si no fosses una Van der Poel, una Pidcock o una Van Aerts, t’amorraves al riu. Una altra solució; baixar de la bici i creuar descalçada carregant-la.
Aquest tram era de sender fins al gual del Rial del Mestre Jan. Fa uns anys algú va destrossar bona part del camí per tallar mitja dotzena d’arbres i va convertir els corriols d’aquella part en una més de les incomptables pistes que hi ha per aquí.
Des de la Font de Bellveí, que llavors tenia aigua, encara que possiblement ja estava contaminada de purins, el sender va per la vora esquerra del riu amunt i passa per un grup d’àlbers preciós, on n’hi ha un que per a mi ha de ser el nucli; un arbre enorme al qual m’encanta acariciar-li els característics ulls que fa a l’escorça sempre que passo pel seu costat.
Soc a la Font de Bellveí i és colgada de fulles de plataner, seca i deixada. Al costat hi ha el Molí i la Fàbrica. El Molí era fariner i la fàbrica una petita colònia creada el 1890. La fitxa de la diputació diu que “Comptava amb un salt d’aigua amb una capacitat de 20 CV. El 1892 constava com a arrendatari Aparici Clarassó. L’any 1919 Joan Jorba va reorganitzar-ne la producció i amb altres socis constituí la societat Centelles, Codó i Cia. Les manufactures eren sobretot teixits de color. Funcionava també una secció de tint. Bona part de les dones que hi treballaven venien de Mura i Talamanca. Dones joves que devien viure a la colònia i patir els abusos de capatassos i senyors. L’activitat de la fàbrica continuà fins al 1935, en què definitivament es traslladà la maquinària a la nova fàbrica de Calders.”
Vaig cap al Forat Micó altra vegada i penso en els temps de l’antiguitat tardana. Hauria viscut molt menys? Emmalaltit aviat? Hauria estat més raquítica? Més pobre? Tot això i més, però de vegades penso que llavors els anys devien ser més intensos i viure allà devia ser més poètic, dur però poètic, perquè la duresa i la poesia no estan renyides.
El paratge del Rubió és extens i té racons poderosos. Tot i que soc ben conscient que el que per a mi és excepcional per a altres persones pot ser vulgar, però aquest és el contrast graciós de la varietat d’imaginaris que els humans reflectim amb allò que el món ens atorga. El meu, en aquest relat, procura explicar-se linealment, però és ple de bonys i guals per on s’acumulen i passen idees caòtiques.
Abans de seguir cap al Rubió em vull esplaiar una mica amb cabòries que tenen lloc en el tram previ, una mica abans d’arribar al Blanquer. Allà explicava com a Pertegàs apareixia una necròpolis amb tombes de l’antiguitat tardana dels segles VI a VIII dC. Aquest període que va de la crisi de l’imperi romà fins a l’aparició del Carolingi l’any 900 sembla que va dur moltes innovacions.
Incivilitzada 