Vaig cap al Forat Micó altra vegada i penso en els temps de l’antiguitat tardana. Hauria viscut molt menys? Emmalaltit aviat? Hauria estat més raquítica? Més pobre? Tot això i més, però de vegades penso que llavors els anys devien ser més intensos i viure allà devia ser més poètic, dur però poètic, perquè la duresa i la poesia no estan renyides.
El paratge del Rubió és extens i té racons poderosos. Tot i que soc ben conscient que el que per a mi és excepcional per a altres persones pot ser vulgar, però aquest és el contrast graciós de la varietat d’imaginaris que els humans reflectim amb allò que el món ens atorga. El meu, en aquest relat, procura explicar-se linealment, però és ple de bonys i guals per on s’acumulen i passen idees caòtiques.
Abans de seguir cap al Rubió em vull esplaiar una mica amb cabòries que tenen lloc en el tram previ, una mica abans d’arribar al Blanquer. Allà explicava com a Pertegàs apareixia una necròpolis amb tombes de l’antiguitat tardana dels segles VI a VIII dC. Aquest període que va de la crisi de l’imperi romà fins a l’aparició del Carolingi l’any 900 sembla que va dur moltes innovacions.
Imaginant les meves aventures escorpinesques arribo fins aquí, lloc que podríem dir que és un punt crític. En primer lloc, no en sé el nom. Queda per sota dels camps de Pertegàs al punt on el riu baixa des del nord i si vull seguir puc optar per diferents versions. Una és seguir el riu per un corriol molt proper que circula per la dreta i que ens conduirà al gual on desemboca el Torrent de la Por. És el trajecte més curt i més silvestre. Va per la llera i després entre camps i el riu connecta novament amb la pista. És un recorregut bonic que en temps més humits acabava arribant al camí ample enmig d’uns prats molt ufanosos rodejats de grans arbres.
També us he d’explicar el que em va passar imaginàriament tornant de la Font Calda un d’aquells dies que hi anava a fer el meu bany dialític. Va resultar que aprofitava per buscar un botó d’una camisa molt maca que vaig heretar de la meva àvia i que se’m va perdre feia dues setmanes. Era un botó molt especial en la seva geometria i color, que no crec que pugui trobar mai més a cap merceria, i vaig posar a mirar pel terra del camí per veure si el retrobava.
Em ve el record de com vaig intentar descriure el meu domicili desitjat mentre pensava en aquest lloc i intentava imaginar el meu món ambicionat des de petita;
Casa meva no és exactament meva; és a on estimo, és a on visc, és on m’estimen, és on viuen. És un raconet a prop d’un riu petit, però ric en aigua, on hi ha uns gorgs acollidors, rodons, en forma de cor, on el sol toca força, però també hi ha raconets a l’ombra on gaudir de la frescor de l’aire que hi passa. Un dels meus entreteniments principals és banyar-me als gorgs nua i nedar lentament d’una banda a l’altra o relaxar-me, flotant, mirant amunt a les capçades dels àlbers o dels pollancres que rodegen el riu. Les fulles llueixen amb els raigs del sol i les dels àlbers fan pampallugues amb les seves cares argentades.
Fent aquesta maniobra baixo novament cap al riu, abandono els ulls silenciosos en forma de finestres que el Llucià exhibeix, i aviat arribo al Gorg de Calders. Aquest probablement és el gorg amb més entitat i més atractiu per al bany de quasi tot el riu. A l’estiu sempre s’hi troba gent, sobretot a l’agost. Molt a prop i una mica més amunt, per la banda dreta hi passa una rasa i en apropar-me veig que hi ha un tub a dins que probablement condueix l’aigua de la Font Calda.
Em fa l’efecte que amb aquest deix de galvana que em domina i amb tantes ganes de xerrameca serà difícil que arribi a temps a veure els lliris de neu per allà sota el Puig Rodó. Sembla que hi hagi temps, però surten a finals de gener i tal com vaig faig poca via. Fa res que entrava a la Vinya de l’Onclo, un tros que quatre anys enrere calia evitar i vorejar per no trepitjar els cultius de secà que hi havia o que es preparaven, però que roman sense conrear. Crec que les sequeres d’aquests dos anys han complicat molt el que ja ho era en temps millors.
Ara ve un tros que per a mi és molt bonic. De fet, a tot el recorregut hi ha pocs trams de sender i aquest n’és un. Fa tres anys o així hi van fer una destrossa i van eixamplar-ne un tros, però per sort la major part del camí va romandre en format corriol i encara continua així en una longitud significativa. Anys enrere, no gaires, potser uns deu, aquest també era un trajecte que mai era transitat per motos de trial, però recentment el territori s’ha convertit en terreny de joc per curses i això ha conduït a què el trial sigui més agressiu i ja no es respectin els senders ni les lleres del riu.
Avui no podia començar l’any d’altra manera; visitant el riu Calders. Una de les preguntes que sempre em faig quan passejo per la zona propera al castell (imatge 3) és com és possible que encara baixi aigua tenint en compte l’absència de pluges significatives que hi ha hagut aquesta tardor i hivern. No us puc donar una resposta clara. Una hipòtesi podria ser que les boires que tenen lloc al Moianès en general subministren un mínim d’aigua per a mantenir el riu en moviment. Principalment, sembla que les aigües venen de la riera de Marfà, però pujant més amunt també dels fondals de la zona propera a les coves del Toll. Tot el quart sud-est de sota de Moià conforma una mena d’altiplà ondulat ple de torrenteres que venen de la divisòria d’aigües que més o menys es delimita a Santa Coloma de Sasserra. Un cop passem els Plans de l’Espinoi i la serra de Santa Coloma les aigües ja baixen cap al Tenes. Fins que no arribem allà encara pertanyen al Llobregat i baixen per La Fàbrega ajuntant-se amb la riera de Marfà.
El riu tot arribant al pas del castell de Calders
Incivilitzada 