Posts Tagged ‘Aigua’

Feia temps que no feia el meu recorregut clàssic des del refugi de gossos, tot baixant pel camí de carro que du al riu. He passat dues setmanes en un estat letàrgic. Un canvi de medicació sembla que m’ha fet bé, em trobo amb un bri més d’energia i m’he atrevit a fer un itinerari una mica més llarg. Cal dir que per a mi “llarg” és una cosa més aviat curta.

Darrerament, em sento com si fos en una mena de Muntanya Màgica pobra, sense altres pacients amb qui compartir res. Pobre però més lliure i sense necessitat de guardar convencions socials. No he de suportar a cap Settembrini. Puc parlar amb els ocells o amb les pedres sense témer sospites de follia.

Mentre baixo intento imaginar com estarà el riu abans de veure’l i pressuposo que no hi haurà tanta aigua com cal esperar després dels últims xàfecs tardorals. Crec que aquests aiguats són violents, però no arrelen en el cabal. L’aigua s’escola ràpidament cap a la terra baixa. Arreplega a tothom i se l’endú cap al Llobregat. (més…)

Llocs màgics – Fulles

Posted: Octubre 31, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , , ,

Tot i les pluges que van caient, el riu és calm. No observo grans terrabastalls produïts per avingudes. La tranquil·litat tardoral se m’enganxa. És l’estat d’ànim que toca ara. Alguna fulla de pollancre cau damunt l’aigua de tant en tant i es converteix en un petit vaixell sense timó, que navega sense voluntat seguint els mandats del corrent i els remolins. Les fulles finalment, ja sia per un petit salt d’aigua o per un contacte amb una pedra acaben al fons i a poc a poc es van formant cúmuls que s’agrupen i poden compartir les seves experiències particulars. S’expliquen els seus trajectes de vida.

Ha passat una temporada i han vist de tot. Han gaudit dels ocells cantors de ben a prop, han sentit els cossos d’insectes damunt d’elles, potser han patit mossecs i han hagut d’avisar a les companyes. Goethe, a la “Metamorfosi de les plantes” deia que a les plantes les fulles són l’origen de tot. Tot és fulla, fulla que es transforma en cotiledó, en tija, en carpel, en fulla, en pètal, en estam, etc. Però nosaltres, la gent comuna, entenem la fulla només com aquesta part de la planta que en els casos de les perennifòlies cau a la tardor. A la tardor a ulls nostres la fulla és la gran protagonista. (més…)

Llocs màgics – Tardor

Posted: Octubre 10, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , ,

La tardor ja és present i les sensacions que rebo en veure el riu són sorprenents. El primer dia que inauguro la nova tardor al riu la nitidesa de l’aire fa que els contrastos entre núvols, arbres, riu i roques, siguin molt acusats i hi sento alguna cosa profunda que m’esporugueix. El riu vist de forma tangencial o quasi en paral·lel refulgeix com argent. Els núvols grisos es reflecteixen en l’aigua i li donen una lluïssor divina. És excessiu per a mi i em sento molt desvalguda i mínima. M’espanto davant d’un món tan incommensurable i inabastable. Se m’acudeix pensar que tot és un gran diorama fet amb una destresa infinita, però la idea em sembla irreverent perquè soc davant la realitat absoluta. Una realitat absoluta que és immensa i que avui m’espanta i em desborda. No puc anar darrere els núvols i desmantellar cap tramoia perquè no n’hi ha.

Sento com si em faltés una àncora. L’àncora dels peus dins del riu. Mai la tardor m’havia agafat així; tan desprevinguda. Probablement perquè altres estius han estat més erms i desèrtics, i aquest ha estat excepcional. Ha estat com una continuïtat de la primavera i m’he passat el temps amb els peus dins l’aigua veient els peixets i els sabaters, i sentint-me part de la realitat. Avui ha estat com un salt sobtat de la primavera a la tardor i no he pogut remullar-me perquè ja fa fresqueta. Sense l’àncora de l’aigua a la meva pell i amb aquest HDR tardoral m’he sentit ínfima. Com una cosa tan extremadament insignificant com pot ser un no-res. (més…)

Llocs màgics – Abraços d’aigua

Posted: Agost 28, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: , ,

Aquest dissabte d’agost les cales de la Costa Brava estan farcides de iots i barques recreatives de tota mena. La gent ja no sabem com gaudir les vacances i arribem a extrems ridículs. Les cales del Crit i del Vedell, en especial, són notícia pel gamberrisme d’alguns dels propietaris d’aquests trastos nàutics, que sabotegen les boies de protecció. La solució al problema no és senzilla perquè no és més que una conseqüència més d’aquesta horripilant civilització en la qual vivim. Aquesta força que fomenta la idiotesa, el dispendi i la destrucció. Vomita unes enormes ganes de fugir, però no reserva cap lloc per aquest fugir.

El capitalisme no és una ideologia, com alguns proclamen. És una malaltia de l’ànima. Ha anat devorant el món i ja no queden racons especials, i els racons que són especials ho són tant perquè la seva regulació produeix angoixa, i els que no ho són tant estan atapeïts de gent que vol viure el seu lloc especial encara que estigui massificat i que consumir-lo impliqui fer malbé coses irreparables. (més…)

Perquè un lloc sigui màgic em calen poques coses. Poques però molt valuoses, per exemple aigua. Per a mi l’aigua és quasi imprescindible, i dic quasi per no excedir-me en una falsa seguretat en mi mateixa. La màgia, per deixar-se veure, m’exigeix inseguretat.

A poder ser ha d’haver-hi éssers vius que no siguin humans i que siguin lliures. Es tracta d’una màgia llurs ingredients no poden ser manipulats. Els puc buscar, però quan els trobo han de conformar l’elixir per ells mateixos. De fet, la màgia els hi ve de la força suprema, i només ella pot subministrar l’energia precisa a cadascun dels ingredients.

Necessito els ingredients, però també és imprescindible la meva predisposició. Parlo sempre d’una màgia que em travessa el cos de manera que en soc conscient. Si no hi ha consciència pot haver-hi màgia, però no hi soc present. Estaré allà sense ser-hi. Una situació molt habitual en els humans; no ser capaços d’estar.

(més…)

Avui, després de dies d’inactivitat deguts a una baixada d’estat de salut torno al riu. Estic de sort perquè aquest mes de juliol ha plogut força. De fet, avui, quan escric això és 28, i el més s’acaba. Normalment, a finals de juliol el riu Calders està en estat agònic i aquest any és excepcional. L’aigua baixa amb empenta. La llera, per mal de les algues i molses, ha quedat neta i el fons de pedra es veu amb les seves tonalitats carabasses, verdes i marrons. És còmode caminar per dins l’aigua amb les botes posades perquè les avingudes de les darreres pluges torrencials ja han deixat de remoure sediments.

Ja no hi ha concerts d’ocells. Els rossinyols han marxat i de vegades s’escolta el piular agut dels petits caragolets. Hi ha peixos que ja han crescut una mica, però els que vaig veure fa deu dies deuen estar a Martorell, com a mínim. Aquests canvis fan que el riu sigui més màgic tot i que també em produeixen pena pels éssers que els pateixen. Desitjaria que tothom fos feliç, que el món fos una bassa d’oli i les criatures creixessin a l’estil del ramat de cabres del pastor del “Evangeli segons Jesucrist” de Saramago. (més…)

 

Ben d’hora la calor baixa del cel en caiguda lliure i m’esvera. Són quarts de deu. El meu cos desronyonat no és apte per aquestes temperatures. Amb celeritat em trec les botes, els mitjons, i em torno a posar les botes sense mitjons. Fico els peus a l’aigua i començo a caminar riu amunt per un dels dos fils que fa. El que baixa per l’esquerra és el Fil dels Ànecs i al de la dreta encara no l’he posat nom. Podria dir-li el Fil del Paradís. Almenys avui el visc així. La fredor de l’aigua, que no és excessiva actua a l’instant i el meu cos millora en sensacions.

He vingut per aprofundir en el coneixement del món i prevenir-me d’ell. Per comprovar si el riu és món o és realitat. Necessito saber si aquest amor que sento pel riu és una mena d’idolatria o és amor veritable. (més…)

Fulla d’àlber sota l’aigua del riu

S’acaba la primavera i arriba la calor. Ara ja fa uns dies que no plou, i tot i que el riu baixa amb empenta ja es noten les primeres reculades en forma de molses seques als vorals. Aquest cop vaig de visita al Racó dels Àlbers. Els llocs que batejo i santifico no tenen cap rellevància paisatgística per a la meva espècie i això em sembla encara més màgic. No hi sol haver cap construcció humana ni antiga ni nova, cap fenomen “natural” excepcional, res digne de ser senyalitzat als mapes, de fet al riu Calders hi ha pocs llocs “turístics”, i uso aquest concepte en un terme local.

La Font de Bellveí podria ser-ho, però les autoritats competents s’han encarregat de desgraciar el lloc. El cartell amb el poema de Josep Fàbrega ha estat arrencat i no l’han restituït, i una colla d’operaris han barrat l’accés a la font amb cinta d’obres de plàstic de color blanc-i-vermell, i malla metàl·lica, a l’estil més barroer i repulsiu possible. (més…)

Verneda i Roca del Visó des de dalt del contrafort del salt del Molí del Castell.

La gravetat crida l’aigua i li fa dibuixar relleus, l’empeny a buscar el lloc més directe per arribar al mar, o fins i tot li dona forces per què si no troba el camí l’esculpeixi. A on soc, entre 5 i 10 milions d’anys enrere, el riu feia un meandre espectacular que tendia a tancar-se cada cop més i envoltava el turó on ara hi ha les runes del castell de Calders. Un milió d’anyets enrere, el turó estava quasi envoltat d’aigua. El riu, en arribar a les immediacions del gual dels Dos Cabirols topava amb la resistència d’un contrafort rocós, però quan encara quedaven 300 mil anys perquè aparegués la meva estirp, va haver-hi un catacrac i el riu va obrir-se camí per on ara hi ha el salt d’aigua, i llavors el meandre es va fossilitzar.

(més…)

Les dimensions de l’atac global contra la biodiversitat que el sistema-món colonial i capitalista du a terme queden molt ben explicades en aquesta obra. Fins i tot, en captar l’abast, provoquen una certa sensació de desesperació. És difícil de digerir la maldat i l’estupidesa que radiquen en les persones que dirigeixen corporacions com Bayer, BP o tantes altres. Vandana Shiva deixa molt clar la raó per la qual és imprescindible un sentiment d’unicitat amb el món, amb la terra, amb les seves criatures. També exposa amb brillantor perquè la biodiversitat i la diversitat en tots els sentits son una garantia de supervivència i benestar. Des del meu punt de vista crec que només caldria fer un pas més i relacionar aquesta cosmovisió, emparada en el tàndem unicitat-diversitat, amb l’espiritualitat per tal de completar-la, però potser l’autora es reserva aquesta part, pensant en un públic occidentalitzat, que és incapaç de respectar les epistemologies que conserven des de la seva generositat i humilitat un espai per a l’amor pel tot inabastable. (més…)