No és primavera encara, però quasi. Les violes i les gatasses fan la seva aparició per les proximitats del riu. La verdor és aclaparadora i els seus esquitxos grocs, blancs i violetes decoren amb subtilitat l’escenari. El riu va pletòric i el corrent va carregat d’energia. L’aigua és clara i m’atrapa els ulls. Quan creu-ho el gual de la vinya de l’Onclo no puc evitar plorar. És una barreja d’emocions estranya. Com la d’una presència divina i al mateix temps una sensació de pèrdua. El meu cos entén que és nació i no puc evitar estremir-me. Els llocs màgics no només porten senyals (ayes), també mostren la veritable nació. La nació sense jerarquies ni patriarques, la nació de tothom; arbres, peixos, aigua, molses, flors, ocells. Una nació que hi és, però que nosaltres hem perdut.
La nació no té fronteres, és la terra en la seva màxima expressió. No té propietat privada, té éssers extremadament diversos que hi pertanyen i hi viuen conjuntament. S’ajuden per a la vida i per a la mort. La nació no té monuments ni idòlatres. A la nació s’hi pertany i se l’estima. No és només una llengua, ni de bon tros. La llengua possibilita dir quan rica és la nació. La llengua és diversa i s’amolla a la nació, no a l’inrevés. Tampoc la llengua és un ídol de la nació, és un instrument per copsar-la amb els nostres cors. (més…)
Incivilitzada 