Tot i les pluges que van caient, el riu és calm. No observo grans terrabastalls produïts per avingudes. La tranquil·litat tardoral se m’enganxa. És l’estat d’ànim que toca ara. Alguna fulla de pollancre cau damunt l’aigua de tant en tant i es converteix en un petit vaixell sense timó, que navega sense voluntat seguint els mandats del corrent i els remolins. Les fulles finalment, ja sia per un petit salt d’aigua o per un contacte amb una pedra acaben al fons i a poc a poc es van formant cúmuls que s’agrupen i poden compartir les seves experiències particulars. S’expliquen els seus trajectes de vida.
Ha passat una temporada i han vist de tot. Han gaudit dels ocells cantors de ben a prop, han sentit els cossos d’insectes damunt d’elles, potser han patit mossecs i han hagut d’avisar a les companyes. Goethe, a la “Metamorfosi de les plantes” deia que a les plantes les fulles són l’origen de tot. Tot és fulla, fulla que es transforma en cotiledó, en tija, en carpel, en fulla, en pètal, en estam, etc. Però nosaltres, la gent comuna, entenem la fulla només com aquesta part de la planta que en els casos de les perennifòlies cau a la tardor. A la tardor a ulls nostres la fulla és la gran protagonista. (més…)
Incivilitzada 