Feia temps que no feia el meu recorregut clàssic des del refugi de gossos, tot baixant pel camí de carro que du al riu. He passat dues setmanes en un estat letàrgic. Un canvi de medicació sembla que m’ha fet bé, em trobo amb un bri més d’energia i m’he atrevit a fer un itinerari una mica més llarg. Cal dir que per a mi “llarg” és una cosa més aviat curta.
Darrerament, em sento com si fos en una mena de Muntanya Màgica pobra, sense altres pacients amb qui compartir res. Pobre però més lliure i sense necessitat de guardar convencions socials. No he de suportar a cap Settembrini. Puc parlar amb els ocells o amb les pedres sense témer sospites de follia.
Mentre baixo intento imaginar com estarà el riu abans de veure’l i pressuposo que no hi haurà tanta aigua com cal esperar després dels últims xàfecs tardorals. Crec que aquests aiguats són violents, però no arrelen en el cabal. L’aigua s’escola ràpidament cap a la terra baixa. Arreplega a tothom i se l’endú cap al Llobregat. (més…)
Incivilitzada 