Aigua

Posted: Mai 3, 2022 in Caminar pel riu
Etiquetes: ,

Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en què bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!

Lideratges

Posted: Mai 1, 2022 in Opinions
Etiquetes: , ,

Hi ha moltes espècies que són liderades per aquells individus que més criteri tenen per enfortir la comunitat i es caracteritzen per això; saber prendre decisions encertades que beneficien a tothom.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Calabruixa

Posted: Abril 24, 2022 in Caminar pel riu
Etiquetes: , , ,

Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquest dissabte vaig esmorzar amb un article d’un tal Jonathan Littell publicat a l’Ara i nomenat pomposament “Ja estem en guerra”. Aquest paio probablement és tan especialista d’allò que parla com jo. Ha voltat uns quants anys per diferents països en guerra i és definit a l’Ara com a cineasta i escriptor. Forma part d’una campanya que vivim els darrers dies dirigida a convèncer als que no pintem res de què cal guanyar la guerra a Putin, i que per a tan magnífica causa Alemanya s’ha de fer l’harakiri amb el gas rus i els europeus ens hem de sacrificar.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

M’he tornat addicta a l’aigua. I hi ha dues raons; una relacionada amb els meus ronyons i l’altra amb la gravetat 9,8 m/s2. Abans caminava muntanya amunt i m’agradava enlairar-me, però ara la gravetat em crida amb força cap a la plana o els fondals de les valls. Abans m’agradava el vi negre una mica pujat de grau i ara el cos em diu que millor beure aigua, aigua fresqueta, aigua de l’aixeta. M’encanta l’aigua que surt per l’aixeta de casa. Està fresca, la trobo agradable i amb un buqué prou interessant. De vegades crec que els meus ronyons em manipulen una mica.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Vídeo  —  Posted: Desembre 23, 2021 in Caminar pel riu
Etiquetes:

Galantofilia

Posted: gener 29, 2021 in Camins
Etiquetes: , ,

Un dels regals més preciosos que em van fer quan vivia a Moià va ser mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers també són cultivats en jardineria, però en aquestes terres creixen de manera espontània a boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que d’alguna manera ja estem massa al sud de la seva zona de població, aquests lliris es poden trobar en determinats reductes del Moianès.

La caminada no és gens llarga. Des de la carretera de Moià a Collsuspina, prop de la Torre d’en Casanova, una pista s’interna per la vall que forma el torrent d’en Boladeres i puja fins a la casa abandonada de Cal Cendresa. Com sol passar en botànica en una zona poc suggerent hi trobes almenys, fins a on jo sé, dues sorpreses enormes; els lliris de neu (Galanthus nivalis) i més amunt en els vessants propers a les ruïnes de la casa esmentada, els narcisos dels poetes (Narcissus poeticus). De fet, abans que el Moianès es convertís en comarca, el lloc era l’únic del Bages en el qual creixien aquests narcisos tan bonics, però em centraré en els lliris, perquè són els que ara mateix acaben de florir. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La flor

Posted: Juny 17, 2019 in Poemes
Etiquetes:
Mig estripada la flor
llueix gràcil i digne,
mig estripada,
encara dempeus
i em fascina.
Mig estripada la flor
tampoc no claudica,
mig estripada,
ni es pensa
pas lletja.
Mig estripada la flor
amb forats i mossecs,
mig estripada,
amb talls
i esgarrapades.
Mig estripada la flor,
mig estripada jo.

Caminar a l’escola

Posted: Mai 11, 2019 in Caminars diversos
Etiquetes:

Foto: Escola del Bosc. Classe de nenes abans de la guerra civil. (Arxiu de l’Aj. de Barcelona)

Podria dir que vaig caminar ja d’una manera constant quan vaig començar a anar a escola amb el meu germà gran o sola, i això va ser a pàrvuls, al Poble Sec, quan anava del carrer Cruz de los Canteros (actual Creu de Molers) al Parvulari Forestier ubicat una mica més enllà del Mercat de les Flors. Normalment en aquesta fase m’acompanyava la meva mare, o si la meva no podia alguna altra mare. Anàvem per la França Xica i després pujàvem un tram del carrer Lleida fins al parvulari. No era una gran travessia, però va ser quan vaig adquirir consciència de caminar per la ciutat. Hauria de ser pel 1966. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Avui plovia, però encara i així he decidit que abans d’anar a una trobada marika a Can Batlló, passejaria una mica pel barri i aniria a visitar alguns dels meus llocs morts. L’escola Jaume I del carrer Melcior de Palau estava tancada amb pany i forrellat, com engabiada amb una tanca opaca, a través del qual ja no es podia observar aquell pati tan horrible que van dissenyar els arquitectes quan es va construir i en el qual vam passar tants esbarjos. De fet, l’escola ja era un lloc mort quan vaig estudiar l’EGB. Abans havia estat un solar on jugàvem a pilota sota el nom d’equip de Rayo Conde. A mi com era la  més petita em posaven de porter. Em consideraven nen i parlava un català prePompeufabrià, i per això em deien Catalino. Parlar al carrer la llengua que t’havia ensenyat la teva mare no sempre estava ben vist, però l’important és que com a ningú no li agradava ser porter i jo era dolenta jugant a pilota em van posar allà. Crec que fins i tot vaig parar alguna pilota perquè em vaig travessar en la trajectòria casualment. Quan l’escola es va ampliar ens van robar aquell territori com als aborígens de qualsevol altre lloc. Ens van expulsar i van obligar als nostres petits cossos a què en lloc de jugar escoltessin els romanços adoctrinadors del professorat i estiguessin silenciosos, atents i quietets en una cadira. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Jo, costella

Posted: Mai 1, 2019 in Poemes
Etiquetes:

A l’home mascle
viril i homenot
homuncle gegantí
testosteronitzat
li falta la costella.

Costella de mi,
ni home ni dona,
quan Déu em creà
m’arrencà l’home
i em va fer queer.