Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en què bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Hi ha moltes espècies que són liderades per aquells individus que més criteri tenen per enfortir la comunitat i es caracteritzen per això; saber prendre decisions encertades que beneficien a tothom.
Calabruixa
Posted: Abril 24, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: flors, primavera, Riu Calders 0, wildflo
Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.
Ja estem en guerra
Posted: Abril 18, 2022 in OpinionsEtiquetes: Afganistan, Europa, guerra, imperialisme, Iraq, Món Actual, Ucraïna
Aquest dissabte vaig esmorzar amb un article d’un tal Jonathan Littell publicat a l’Ara i nomenat pomposament “Ja estem en guerra”. Aquest paio probablement és tan especialista d’allò que parla com jo. Ha voltat uns quants anys per diferents països en guerra i és definit a l’Ara com a cineasta i escriptor. Forma part d’una campanya que vivim els darrers dies dirigida a convèncer als que no pintem res de què cal guanyar la guerra a Putin, i que per a tan magnífica causa Alemanya s’ha de fer l’harakiri amb el gas rus i els europeus ens hem de sacrificar.
M’he tornat addicta a l’aigua. I hi ha dues raons; una relacionada amb els meus ronyons i l’altra amb la gravetat 9,8 m/s2. Abans caminava muntanya amunt i m’agradava enlairar-me, però ara la gravetat em crida amb força cap a la plana o els fondals de les valls. Abans m’agradava el vi negre una mica pujat de grau i ara el cos em diu que millor beure aigua, aigua fresqueta, aigua de l’aixeta. M’encanta l’aigua que surt per l’aixeta de casa. Està fresca, la trobo agradable i amb un buqué prou interessant. De vegades crec que els meus ronyons em manipulen una mica.
Vídeo
—
Posted: Desembre 23, 2021 in Caminar pel riu
Etiquetes: Aigua
Un dels regals més preciosos que em van fer quan vivia a Moià va ser mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers també són cultivats en jardineria, però en aquestes terres creixen de manera espontània a boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que d’alguna manera ja estem massa al sud de la seva zona de població, aquests lliris es poden trobar en determinats reductes del Moianès.
La caminada no és gens llarga. Des de la carretera de Moià a Collsuspina, prop de la Torre d’en Casanova, una pista s’interna per la vall que forma el torrent d’en Boladeres i puja fins a la casa abandonada de Cal Cendresa. Com sol passar en botànica en una zona poc suggerent hi trobes almenys, fins a on jo sé, dues sorpreses enormes; els lliris de neu (Galanthus nivalis) i més amunt en els vessants propers a les ruïnes de la casa esmentada, els narcisos dels poetes (Narcissus poeticus). De fet, abans que el Moianès es convertís en comarca, el lloc era l’únic del Bages en el qual creixien aquests narcisos tan bonics, però em centraré en els lliris, perquè són els que ara mateix acaben de florir. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
A l’home mascle
viril i homenot
homuncle gegantí
testosteronitzat
li falta la costella.
Costella de mi,
ni home ni dona,
quan Déu em creà
m’arrencà l’home
i em va fer queer.


