Ara ve un tros que per a mi és molt bonic. De fet, a tot el recorregut hi ha pocs trams de sender i aquest n’és un. Fa tres anys o així hi van fer una destrossa i van eixamplar-ne un tros, però per sort la major part del camí va romandre en format corriol i encara continua així en una longitud significativa. Anys enrere, no gaires, potser uns deu, aquest també era un trajecte que mai era transitat per motos de trial, però recentment el territori s’ha convertit en terreny de joc per curses i això ha conduït a què el trial sigui més agressiu i ja no es respectin els senders ni les lleres del riu.
Avui no podia començar l’any d’altra manera; visitant el riu Calders. Una de les preguntes que sempre em faig quan passejo per la zona propera al castell (imatge 3) és com és possible que encara baixi aigua tenint en compte l’absència de pluges significatives que hi ha hagut aquesta tardor i hivern. No us puc donar una resposta clara. Una hipòtesi podria ser que les boires que tenen lloc al Moianès en general subministren un mínim d’aigua per a mantenir el riu en moviment. Principalment, sembla que les aigües venen de la riera de Marfà, però pujant més amunt també dels fondals de la zona propera a les coves del Toll. Tot el quart sud-est de sota de Moià conforma una mena d’altiplà ondulat ple de torrenteres que venen de la divisòria d’aigües que més o menys es delimita a Santa Coloma de Sasserra. Un cop passem els Plans de l’Espinoi i la serra de Santa Coloma les aigües ja baixen cap al Tenes. Fins que no arribem allà encara pertanyen al Llobregat i baixen per La Fàbrega ajuntant-se amb la riera de Marfà.
El riu tot arribant al pas del castell de Calders
Des de Sant Pere de Viladecavalls hi ha dues opcions clares per continuar riu amunt; la primera i més ortodoxa consisteix a tornar a resseguir el riu i, per tant, anar cap a la central elèctrica del Jorba, i és la que faré. Aniria més de pressa si fes via directa cap al Llucià, però em perdria un racó al qual li tinc molta estima. Hi ha llocs que gràcies a les passejades que ens preparava el poeta de Sallent resident a Calders Josep Fàbrega i Selva per identificar plantes silvestres, van convertir-se per a mi en llocs molt sovintejats i molt apreciats. A ell he d’agrair haver conegut aquest riu i haver-hi trobat un refugi espiritual i aquest arrelament tan fort.
A l’Angle comencen els meus dominis imaginaris. El tram des de l’Angle a Sant Pere de Viladecavalls l’he fet moltes vegades, però sempre a la primavera, gaudint de verdor, flors molt diverses i fins i tot remullant-me una mica al riu, que alguns cops trobava farcit de barbs ben grassonets. A la font de l’Angle hi venia molta gent de Navarcles a emplenar garrafes d’aigua.
Passejo pel parc del Llac de Navarcles i hi ha una meitat glaçada i l’altra navegable. Un grup d’ànecs que demana almoina als passejants neda per la banda líquida, però sobtadament aterra a la part glaçada una mena de Jesús-cuac que camina per damunt les aigües oferint una imatge molt pròpia d’aquests dies cristiano-nadalencs. El Parc és l’inici d’uns meandres molt marcats que es poden observar des del corriol que ve de La Planota. Des del Mirador de la Pólvora el riu fa patxoca gràcies a les rescloses que acumulen aigua i fa una sensació de més cabal. Les aigües de les rescloses estan glaçades i a contrallum enlluernen.
Els principis i els finals probablement són obsessions nostres. Aquests dies he pensat a resseguir el riu Calders, riu o riera; el binarisme sovint resulta exasperant. Des del punt de vista descriptiu geogràfic a mi em sembla més riu que riera; quasi sempre hi ha aigua en moviment. Sobretot si m’agafo a la descripció exacta que se’n fa d’aquest tram fluvial; neix a Monistrol de Calders on s’ajunten les rieres de Sant Joan i la de la Golarda, la primera ve de Granera i la segona de Moià, i acaba a l’aiguabarreig que fa amb el Llobregat a prop del Pont Vell de Navarcles.
Sempre parlo del mateix
Posted: Desembre 23, 2022 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Hivern, Riu Calders 0
Sempre parlo del mateix. Les estacions i l’estacionalitat; aquest esdevenir que sembla perillar.
Per a mi viure les estacions és una immersió en el caos, però en un caos preciós que cada any em sorprèn. Cap primavera és igual, cap hivern ho és. Probablement, un naturalista diria que pot prevenir un cicle estacional en un territori concret i que per aquesta raó el caos no és tal, però jo crec que a banda que fins i tot un naturalista no pot prevenir-ho tot i se li escapen infinits detalls, quan parlo de caos sobretot ho faig en relació amb mi. És un flux que em travessa i experimento com a caotitzat i m’agrada. Estimo allò que no puc controlar. El que estimes no s’ha de controlar. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Mal vent i mala gent poden NO venir de Ponent
Posted: Desembre 23, 2022 in OpinionsEtiquetes: Europa, França, Nadal, Pessebres
No voldria que se’m malinterpretés. És evident que el català és un poble perfecte. De totes maneres aquests dies m’ha inquietat veure el que ha passat amb el pessebre de Perpinyà. L’alcalde d’aquell poble de la Catalunya “francesa”, que sorprenentment és ultradretà, va posar un pessebre a finals de novembre a dins de l’ajuntament amb tots els seus elements imprescindibles perquè no es pugui dir que es tracta d’un pessebre animista, ateu, budista…
Feia molt de temps que no baixava al Tenes per la banda de Llobateres. Penso que la sequera em desaconsellava fer-ho; tenia por a trobar-me el riu en un estat massa migrat i trist. Ja m’ha costat passejar pel riu Calders i assumir la situació, però alguns cops ho he fet, en el que podria ser un exercici d’acompanyament. No sé perquè en el cas del Tenes no he estat capaç de fer el mateix.
Molí de Baix
Amb el fred i els ponts arriben oportunitats per viatjar aquí al costat de casa i tornar a reveure el riu i els boscos. Fa molt de temps que no plou de veritat, però malgrat tot, les boires que s’escampen per les fondalades des de Puigsagordi cap a Castellterçol permeten que el riu baixi amb prou aigua per sentir que les coses encara funcionen.
