La propera vegada
si em permeteu triar,
preferiré ser aigua;
En gotes petitones
meloses i inconscients,
lluents en teranyines.
O en onades gegants,
brutals i irresponsables,
irades d’escuma.
Absorbiré brutícies,
netejaré ànimes,
humitejaré llavis,
ensorraré vaixells,
lleparé serralades,
desfaré fonaments.
I res farà que senti
ni per un breu moment
l’aflicció humana.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
Sovint acluco els ulls
i m’agrada somniar
panorames borrosos,
boirosos i imprecisos,
sense límits,
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’agrada que em grapegin,
amoixar i olorar,
rebre uns llavis humits
besant els meus roents,
sense límits
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’agrada molt sentir,
innocència al voltant,
assossec i alegria
de viure i de conviure,
sense límits
amb la pell oberta.
No sempre m’interessa
la nitidesa a les coses.
M’importa poca cosa
que se’m tombi el tinter,
i embruti aquests gargots
mentre la vida corre,
sense límits
amb la pell oberta.
Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats.
Pena de l’amor;
passava per casualitat
i el vam enredar
en el nostre joc de miralls.
Pena de l’amor;
en vetlla cada nit
esperant cada dia
que exhaurim el nostre verí.
Pena de l’amor;
que el vam cridar
per un encàrrec
més digne de la vanitat.
Pena de l’amor;
avui descansa en pau
mort i ofegat
per malfiances i orgulls.
Pena de l’amor;
que mai ha tingut la culpa
de les nostres imbecil·litats
Hi ha qui s’entesta
en ser poeta;
poeta dels ous,
poeta de les aus,
poeta d’ets i uts,
poeta que vol dir
paraules que acaben amb aules
sorolls que acaben amb olls
poeta que jo avui,
em sap greu,
però enyor
amb poemes muts
i ben farcits
d’avantparaules.
Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
quina destrucció
és l’apropiada,
em trobaràs a mi
sense saber què dir-te
muda i callada
però expectant
sempre esperant.
No em diràs res
ni jo sabré què dir-te,
no sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes,
l’orgull de les nostres
petites vides ferides
acabarà ensorrant
els darrers ponts
pels quals potser
tampoc hi havia sortida.
Al fons del camí
en els trencants
on cal decidir
em trobaràs a mi.
No sabràs que t’estimo,
no sabré que m’estimes.
No em diràs res
ni jo sabré què dir-te.
La tardor enfiladissa
torna a enredar els circells
pels records estripats
i esgrogueïts per mil estius.
És ara quan desperto
d’un estiatge sec i llarg,
i de l’endormiscament
que em produeix la raó.
Ara arriba la vigília
dolça, solitària i lúcida.
La travessa cap als deserts
punxeguts d’hivern.
Primer serà el llit
de fulles agòniques,
la humitat dels núvols,
el groc dels fenassars.
Després vindràs tu
hivern estimat, roent,
amb tota la buidor
freda que m’acotxa.
La tardor enfiladissa
grimpa amunt pels peus
bruts de terra neta i molla
i arrela als ossos.
Quan em perdo
entre els retalls de les flors,
la meva ànima
queda en suspens
i mira amb indiferència
tots els senyals suïcides,
la negror autocompassiva,
la distància de la raó
amb el món real,
que esgarrapa i és verd,
que viu i mor
en períodes minsos,
però deixa una llum
que omple el poc món
que em queda a l’abast.
Avui camino exhaurida
i em clavo els còdols
a les plantes dels peus,
no mesuro bé les petjades
i ensopego arreu.
.
No puc amb l’ànima,
i m’assec al teu costat
vell amic sense fulles,
i cerco els teus braços
folrats per la molsa.
.
Aquest sol fred i erm
em crema el moll dels ossos
quan resto allunyada
del teu brancatge
pèndol i resistent a les riades.
.
Com tu, jo avui,
sóc caducifòlia,
i em plau rebre
aquesta ombra foradada
al bell mig de la tardor,
quan tot just les fulles
s’ofeguen a la riera.
Avui, saps?
el Sol passa de llarg,
ningú no pregunta ni quin dia és,
més aviat diuen
quina nit és avui?
.
He baixat
a la llera de la riera
a confraternitzar amb tu hivern,
però quan t’acarono les galtes
ets fred, dur i altiu.
.
Ets marbre forjat
als forns més amagats del no-res.
Pedra, vidre, fragilitat?
Si fos per tu
no existiria ni el temps.
.
Una fulla d’àlber
em va dir ahir,
quan queia morta aquesta tardor
que tu has envaït
imprevisiblement,
.
que el temps no existeix
quan no passen coses,
i és per això que estic aquí amb tu,
humitejant els teus llavis
amb els meus dits.
Incivilitzada 