La tardor ja és present i les sensacions que rebo en veure el riu són sorprenents. El primer dia que inauguro la nova tardor al riu la nitidesa de l’aire fa que els contrastos entre núvols, arbres, riu i roques, siguin molt acusats i hi sento alguna cosa profunda que m’esporugueix. El riu vist de forma tangencial o quasi en paral·lel refulgeix com argent. Els núvols grisos es reflecteixen en l’aigua i li donen una lluïssor divina. És excessiu per a mi i em sento molt desvalguda i mínima. M’espanto davant d’un món tan incommensurable i inabastable. Se m’acudeix pensar que tot és un gran diorama fet amb una destresa infinita, però la idea em sembla irreverent perquè soc davant la realitat absoluta. Una realitat absoluta que és immensa i que avui m’espanta i em desborda. No puc anar darrere els núvols i desmantellar cap tramoia perquè no n’hi ha.
Sento com si em faltés una àncora. L’àncora dels peus dins del riu. Mai la tardor m’havia agafat així; tan desprevinguda. Probablement perquè altres estius han estat més erms i desèrtics, i aquest ha estat excepcional. Ha estat com una continuïtat de la primavera i m’he passat el temps amb els peus dins l’aigua veient els peixets i els sabaters, i sentint-me part de la realitat. Avui ha estat com un salt sobtat de la primavera a la tardor i no he pogut remullar-me perquè ja fa fresqueta. Sense l’àncora de l’aigua a la meva pell i amb aquest HDR tardoral m’he sentit ínfima. Com una cosa tan extremadament insignificant com pot ser un no-res. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
