El bany al riu és un acte d’amor. El cos se submergeix a poc a poc dins l’aigua fredorosa. Les sensacions són vigoroses. Una carícia gèlida va rodejant tota la pell i fa bullir el cos per dins. És un gran petó i convé estar nua per rebre’l en tota la seva intensitat. És un lliurament, un oferiment de la vulnerabilitat. Quin amor més gran pot haver-hi que el dels petons del riu? Visc el cos en la solitud de la humanitat patriarcal, i vull viure’l en companyia de la humanitat sense gènere, de la humanitat no-només-humana.
No puc acabar com Aretusa, convertida en font, per fugir de la voracitat sexual del riu. Artemisa no necessita protegir-me del riu. Hi ha altres monstres pitjors que ressonen per la carretera de Monistrol de Calders i em produeixen esgarrifances. Jo resto amagada i nua, entre salzes, àlbers i vimeteres. No soc exactament una nàiada. En realitat soc un veritable monstre. El meu significat és invers. No soc la imatge grecollatina de la dona banyant-se al riu; la fada, la goja. Soc una barreja innombrable que no es pot clarificar ni amb la fusió d’Hermafrodit i Sàlmacis a l’estany de Cària. (més…)
