El bany al riu és un acte d’amor. El cos se submergeix a poc a poc dins l’aigua fredorosa. Les sensacions són vigoroses. Una carícia gèlida va rodejant tota la pell i fa bullir el cos per dins. És un gran petó i convé estar nua per rebre’l en tota la seva intensitat. És un lliurament, un oferiment de la vulnerabilitat. Quin amor més gran pot haver-hi que el dels petons del riu? Visc el cos en la solitud de la humanitat patriarcal, i vull viure’l en companyia de la humanitat sense gènere, de la humanitat no-només-humana.
No puc acabar com Aretusa, convertida en font, per fugir de la voracitat sexual del riu. Artemisa no necessita protegir-me del riu. Hi ha altres monstres pitjors que ressonen per la carretera de Monistrol de Calders i em produeixen esgarrifances. Jo resto amagada i nua, entre salzes, àlbers i vimeteres. No soc exactament una nàiada. En realitat soc un veritable monstre. El meu significat és invers. No soc la imatge grecollatina de la dona banyant-se al riu; la fada, la goja. Soc una barreja innombrable que no es pot clarificar ni amb la fusió d’Hermafrodit i Sàlmacis a l’estany de Cària.
El riu quan llisca, serpenteja, s’escorre i busca un lloc calm on crear els seus ulls i contemplar el món. Allà on fa toll fa ull, sense Rimmel, i observa l’exterior. També em veu a mi. Jo el miro. No talment com una narcisa que es busca. El miro a ell. La seva bellesa em captiva. No perquè jo no sigui bella. Aquí soc bella. Quan em separo dels homes soc bella. Fins i tot amb el meu catèter inserit al peritoneu i lligat amb un cordill. La història ha feminitzat la nuesa al riu, però jo no sé què soc. No pertanyo a cap taxonomia i el riu m’acull i m’estima. No necessito emmirallar-me per saber que soc bella.
Mirades. La mirada del riu amb els seus innombrables ulls sense pestanyes. La meva mirada. Ara és superficial i contempla el tel argentat que fa la llum de tardor damunt l’aigua. Ara és profunda, mira i compta els còdols com Aretusa. Entre els còdols i el tel és on se’m queda la veritable mirada. El castell a dalt de tot té una cara que ens mira generosament. El món és un espai curull de mirades que fan milions de miralls. Ocells que miren entre la bardissa. Peixos que miren des de dins dels ulls del riu, Contemplem l’infinit extasiats. Els peixos s’amaguen quan l’infinit s’enfosqueix darrere la meva ombra.
