–Aquesta IA és diferent. Només és un divertimento, o almenys era el que pretenia ser quan es va crear– Explica amb cara de lluç al forn el Pau, mostrant una pantalla tàctil desplegable a la Tita.
–I que va fallar?– Li pregunta encuriosida la Tita del nas punxegut.
–No va fallar res. Osigui, de fet, el que va passar és que la seva funcionalitat va canviar durant un temps llarg.– Comenta ell amb certa apatia arrossegant els peus unes passes endavant.
–Mmmm… Llavors no va ser un fracàs.– Contesta ella, gratant-se el nas i seguint-lo.
–Un fracàs exactament no, però potser una traició si. Aquest model de llenguatge està programat per a no dir mai la veritat amb la intenció de jugar. Respon sempre mentides i pot col·lapsar si esgota les respostes sobre una mateixa pregunta. No pot repetir la resposta. Ni tan sols de forma diferent. –
–I dius que potser va ser una traició? No estaràs conspiranoifican-te un pèl?– Preguntà la Tita torçant la boca com un arc cap amunt.
–Bé, tampoc sé del cert si va ser una traició, ni m’obsessiona, i el tema no és aquest.– Contesta el dels ulls de lluç reflectint un bri de fúria a les ninetes.
–Ves per on. I el tema és?– Interpel·la la del nas agullat.
–El tema és que la cosa va ser utilitzada un temps per jugar, fins que un programador botifler montgatí que havia estat a la resistència quan tu i jo hi érem, va proposar als estats que la fessin servir per donar versions de catàstrofes evitables, d’ajustos injustos, d’ajusticiaments arbitraris, d’edictes infectes, de lleis deslleials…– Indica en Pau amb cara d’haver mossegat una ametlla amarga.
–No ho entenc massa bé. Un dels nostres?– Dubte ella mirant la pantalla del Pau d’esquitllentes.
–Si, un ex-nostre, però el cas és que la mentiduradora et permetia preguntar alguna cosa repetides vegades. Com per exemple què és la gravetat? I anava contestant coses: la gravetat és un gas trimolecular, la gravetat no existeix, la gravetat és la densitat, la gravetat és l’estat, són les pensions, és blanca, és un vent, és un insecte, ets tu, soc jo… Llavors escollies la resposta més creïble d’entre totes les mentides.– Explica ell recuperant la seva cara de lluç críptica.
–I aquests darrers anys hem estat empassant-nos aquestes falòrnies estatals oficials? Mentides barrejades amb una mica de veritat produïdes així? Massa bèstia, no creus?– Diu ella aclucant els ulls.
–El que tu vulguis, però una informàtica de Parets, acomiadada per la IA, va practicar un joc nou amb la mentiduradora; es va adonar que si no sap el teu nom li pots preguntar “Com em dic?. Com em dic?…” Infinitat de vegades. Va dient noms ràndom intentant mentir, però si per casualitat s’equivoca i l’endevina, rebenta i ho esquitxa tot d’oli cremat. La mentiduradora és sincera; sempre menteix, mai t’enganyarà. No pot dir la veritat, si no esclata. Val a dir que la de Parets ho va fer en un sotan amb un vestit especial, si no hagués mor cuita, perquè va fer la prova amb una màquina a casa seva.– Explica amb detall en Pau fent unes passes endavant.
–I?– Inquireix la Tita de nas afusat, seguint-lo.
–Llavors, quan les mentiduradores van ser assassinades per resistents anti-IA amb el mètode paretà i de forma remota, ningú sabia mentir manualment. L’estat deia la veritat i llavors va venir la revolució.– Diu el dels ulls aigualits.
–I ara on és?– Exigeix ella entitada.
–Qui?– Contesta ell mirant al seu voltant.
–La revolució, lluç bullit!– Li escup ella enutjada.
–La revolució? Va passar de llarg. Estaves distreta i ni la vas ensumar, i deixa d’assenyalar-me amb el nas!– Clou en Pau, donant-li l’esquena i seguint la cua del pa.
