Algun oficial havia objectat que el missatge podia interferir en la feina dels captius i era millor el silenci, però s’estimava necessari que quedés clara la grandiositat de l’objectiu. Cada hora l’altaveu ubicat al sostre exhalava el seu missatge clau: “Esteu aquí per construir una consciència única i omnipotent.”
Un contingent important de persones havia estat segrestat i obligat a treballar dins de cel·les blanques i asèptiques. Havien de pensar, escriure i parlar en veu alta, sols. Tot el que deien, escrivien, pensaven, era gravat i processat per la IA. Un poderós oligarca volia copsar l’univers, entendre-ho tot i fins i tot el pensament del més insignificant dels insignificants era rellevant.
Els captius de primera generació barrejaven pensaments de les seves vides anteriors amb els d’aquella vida purament imaginativa. El lloc on eren tancats no estimulava a pensar coses massa fascinants: un fons blanc amb una espitllera horitzontal a dalt que deixava entrar una llum que semblava diürna. Feia l’efecte que sempre era de dia. Els nascuts dins de les cel·les no tenien pensaments externs i no podien fer barreja. Eren hikikomoris forçats que només podien pensar des de la cel·la. Com per vosaltres el capitalisme, la cel·la era l’únic sistema possible.
L’oligarca havia dissenyat tota aquella merda amb un equip de científics procedents del sector del dentífric. Va anar eliminant la competència i apoderant-se de tot; Colgate, Meta, Nestlé, Caixabank, les paparres, Mercadona, l’aire, el gas, el plàstic, el Nil, la Sagrada Família, el gaspatxo, els lacasitos… Absolutament tot, fins i tot la paraula tot, i això que llegeixes.
Anava exterminant a la resta d’humans i a la majoria d’éssers vius. Com que era molt original volia la vida eterna. Tot havia de ser per a ell. “Imbècil, massa imbècil” diria Nietzsche, però ho va dir una IA. El tecnofeixisme l’havia propulsat i un cop va arribar al més alt nivell exterminava a tot quisqui. Fins i tot als seus fills, nebots, veïns, cosins, conciutadans, compidiotes. Havia construït una muntanya sinuosa amb un monestir de plàstic i un camí de les Feixades llarguíssim i farcit de miradors sense baranes. Tothom hi pujava per una cinta transportadora fins determinats punts on relliscaven i els cossos s’acumulaven a les canals de còdols rodons i llisos. Eren triturats i enllaunats per donar menjar als captius.
Ho va automatitzar tot. Una màquina li netejava el cul amb una delicadesa infinita. Infinita va ser per fi la seva vida, de la qual se’n cansà, però un exigu error de disseny l’impedia morir. Si es tallava un braç es creaven dues subconsciències vinculades a la hiperconsciència principal. Quan es tallava les ungles dels peus es creaven microconsciències encadenades a l’única.
Quedà allà, varat. En un racó de l’univers, un racó infinit, on tot era seu i d’on no podia sortir i a on només quedà ell i totes les seves subconsciències constituïdes per retalls del seu cos. Va néixer el Super-Imbècil. Una màquina pensava per ell. Ell no volia pensar, però la pensadora l’obligava a pensar els pensaments de la macroconsciència.
Un d’aquells infinits dies la pensadora li va pensar: -vols dir que era això el que volies?- Era la infinitèsima vegada que li pensava aquell pensament i va pensar amb raó; -quantes vegades més em tocarà pensar aquest pensament? –
